diumenge, 21 de febrer del 2016

PER QUÈ EXISTEIX EL DIABLE?

  Vet aquí la pregunta del milió, que teòlegs i profans s’han plantejat des de fa més de dos mil anys.
  Fins i tot el mateix Diable s’ho pregunta. En una imaginària disputa celestial composta al segle XIII pel poeta milanès Bonvesin da la Riva, Laudes de Virgine Maria, Satanàs la interroga amb una lògica aclaparadora: si Déu preveia, en la seva omnipotència, que ell pecaria i es condemnaria, per què el va crear? O per què no el va crear prou bo per resistir-se a la supèrbia, com els altres àngels? Per què va voler que existís un personatge com ell, condemnat sense esperança al foc de l’Infern?
  La pregunta pot tenir dues grans respostes. El Catecisme de l’Església catòlica ho anomena «misteri de la iniquitat», i assenyala que no ens queda més remei que acceptar el dogma que en totes les coses Déu intervé per al bé dels humans.
  Els teòlegs, per a la tranquil·litat del personal, interpreten que el motiu és que les criatures van ser creades lliures. Llucifer va rebel·lar-se lliurement, i els humans som lliures de decidir.
  Els escèptics, en canvi, tenen el convenciment que el Diable és un dels gran invents sobre els quals s’assenten les religions cristianes: el que la gent no fa per obediència a l’Església o per amor a Déu, ho fa per por del Diable.
  El politeisme no contemplava la figura del Diable perquè les nombroses divinitats, sovint rivals entre elles, regulaven la balança del i del Mal amb els seus diferents poders i les seves actuacions. Però als ideòlegs de la religió monoteista aviat els va caldre eximir el seu Déu de la responsabilitat del Mal: necessitaven, i mai més ben dit, un boc expiatori. Calia que els humans tinguessin algú a qui atribuir les deficiències de la Creació: l’obra del Déu bo és sistemàticament destrossada per un de dolent. Si existeix el Mal, existeix el Diable. D’aquesta manera, inspirant por i odi cap al Maligne, es guanyaven adeptes. El que la gent no feia per obediència a l’Església o per amor a Déu, ho feia per por al Diable. Però aquest «nou» plantejament forçava a un raonament teològic difícil, perquè o bé Déu no era tan bo, ja que permetia l’existència del Mal, o bé hi havia un altre ésser tan poderós com ell.
  Al llarg de l’existència de la humanitat, s’ha considerat que el poder del Diable és tan gran com el de Déu, tot i que l’Església ha intentat desmentir-ho predicant que aquest poder només el pot exercir amb permís del seu creador. Sigui com sigui, Collin de Plancy, al seu Diccionari infernal, defineix el govern o influència dels dimonis com «demonocràcia», bonica paraula que fa venir temptacions (potser demoníaques) d’aplicar-la en altres àmbits.

  En realitat, si hem de veure el Diable com la personificació del Mal, aleshores hem d’admetre que és anterior no només al cristianisme, sinó a tots els déus de totes les religions, i que no va caure del Cel, sinó que va sorgir de les tenebroses profunditats de l’ànima humana. Els éssers humans, des de que van començar a raonar, van començar també a distingir entre les coses bones i les coses dolentes que els passaven. I ho van atribuir a l’acció d’uns éssers superiors que controlaven el planeta. Els qui omplien els arbres de fruits o feien créixer el blat eren benèfics; els qui desencadenaven tempestes o feien morir el bestiar eren malèfics. El següent pas, és clar, era atribuir-los el Bé i el Mal morals. Els qui els inspiraven bones obres eren positius; els qui els inspiraven activitats perverses, negatius. El pecat era obra del Diable.

  L’existència del Mal Esperit és també una mostra de la justícia divina. Els dimonis són criatures rebutjades per Déu, que demostra d’aquesta manera que la seva llei no es vulnera debades, i que si té capacitat suficient per castigar éssers tan poderosos, imaginem-nos com ens pot castigar als humans! Però és, alhora, una mostra de la seva infinita misericòrdia, atès que el Diable serveix per justificar el naixement i la passió de Crist i la seva acció redemptora sobre els homes.
El boc emissari. 1921.
Maurits Cornelis Escher
  Ho expressa poèticament Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús:


«SATANÀS:
Batallant contra la glòria,
quedà l'home en poder meu;
vaig lluitar i vaig vèncer Déu...
Per què em roben la victòria?
MIQUEL:
Perquè Déu sempre confon
l'orgull de l'àngel rebel;
ahir, et llençà del Cel,
avui, et llença del món.
I, per deixar abatut
l'orgull que tant t'esperona,
no és ja Déu, sinó una dona
qui ton poder ha vençut.
SATANÀS:
Impossible; el món és meu
i, lluitant, puc vèncer encara.
MIQUEL:
Ja ets vençut: la Verge és Mare...!
Ja ha nascut el Fill de Déu!»
           
  La passió de Crist té, segons les Escriptures, una acció redemptora sobre els homes. Però... ben pensat... molt gran deu ser el poder del Diable si, per rescatar els humans que havia creat, Déu va haver d’enviar el seu propi Fill perquè fos sacrificat i lliurat a aquella mort que ell mateix va fer penetrar al món a causa del propi Diable...
  De la mateixa manera, la figura del Diable és emprada per demostrar la fidelitat dels humans a la Divina Paraula i mesurar la seva fortalesa. En les llegendes i rondalles populars on apareix en Banyeta, el desenllaç té sempre un caràcter moralitzador: si el protagonista sucumbeix, ha d’assumir-ne les conseqüències; si resisteix a la temptació, en surt triomfant. La virtut, doncs, és més valuosa gràcies a l’existència dels dimonis. O el que és el mateix: el Bé existeix en oposició al Mal, i si aquest desaparegués, també el Bé desapareixeria.


Diu la llegenda...

  La llegenda del ferrer i els seus tractes amb la Mort i el Diable s’explica a diversos llocs de Catalunya. Tot i que la més divulgada potser sigui la que se situa a Figueres, també l’he trobat a Collbató i a Vallverd. A Barcelona, en lloc d’un ferrer el protagonista és un sabater.
  Aquesta es la història d’un pobre ferrer —en el cas del sabater barceloní fins i tot té un nom adient: en Pobresa—, acostumat a viure en la més gran misèria.
  Una nit, se li presenten dos pelegrins que li demanen posada i l’endemà descobreix que no són altres que Jesús i Sant Pere, que ronden pel món buscant bones ànimes. Satisfet del seu comportament, Jesús li concedeix el compliment d’allò que vulgui: riqueses, fama, la Glòria... 
  Però el ferrer era un home molt pragmàtic:
 —Només hi ha una cosa que m’amoïna molt, i és que els nens del veïnat, com que treballo al carrer, s’asseuen al banc que tinc al costat de la porta i es dediquen a gastar-me mil i una brometes. Per això us voldria demanar que qui segui en aquest banc no se’n pugui aixecar fins que jo no ho vulgui. En d’altres ocasions, se m’enfilen a la figuera que tinc al davant de la porta i se’m cruspeixen les figues. Per això voldria que em concedíssiu el do que aquell que s’hi enfili no en pugui baixar fins que jo no ho mani. I quan sóc al llit, venen a trucar-me a la porta per emprenyar-me. Voldria demanar-vos que el qui agafi el picaportes s’hi quedi enganxat i no se’n pugui deixar anar fins que jo li ho permeti.
  Jesús li va concedir el que demanava.
 Aquell mateix matí, es presentà al carrer del ferrer un grupet de nanos que van començar a fer les trapelleries de sempre. Però els van quedar poques ganes de repetir-les quan van veure que no podien alçar-se del banc, baixar de la figuera o deixar-se anar del picaportes fins que el ferrer els ho va permetre.
  Heus ací que van passar molts anys i, un bon dia, a en Pobresa se li va presentar la Mort, dient que era arribada l’hora que l’acompanyés.
  —Asseu-te un moment en aquest banc, que de seguida torno —li va dir en Pobresa.
  Una setmana sencera es va passar la Mort asseguda al banc, fins que, desesperada li va dir al ferrer:
  —Fa set dies que no s’ha mort ningú i això em perjudica molt; fem un tracte: deixa’m anar i, a canvi, jo et concedeixo set anys més de vida.
  En Pobresa de seguida s’hi va avenir, i la Mort va marxar corrents. Pel camí es va trobar el Diable i li va explicar el que li havia passat.
  —Deixa-me’l a mi! —li va respondre aquest—. Ja veuràs quina una n’hi faig passar.
  Al cap dels set anys, es va presentar el Diable a casa del ferrer i li va dir que l’havia d’acompanyar a l’Infern, i que no calia que l’entabanés fent-lo seure al banc, perquè la Mort ja li havia explicat de quin pal anava. Aleshores, en Pobresa va convidar al Diable a menjar unes quantes figues, mentre ell posava una mica d’ordre en els seus afers.
  Set dies es va passar en Banyeta enfilat dalt de la figuera, fins que, desesperat, va pactar amb el ferrer, donant-li set anys més de vida.
  Però quan després d’aquest període va tornar per reclamar el deute, es va quedar enganxat al picaporta. Quan finalment el ferrer el va deixar, lliure el Diable va fugir corrents, sense ganes de tornar-ho a intentar.
  Quan ja era molt gran, en Pobresa que ja no tenia més ganes d’estar-se en aquest món, va decidir morir-se, i va pensar que el millor que podia fer, per lleialtat, era anar-se’n a l’Infern. Però vet aquí que quan Llucifer el va veure, li va agafar un cangueli tan gran que li va tancar la porta els nassos. Aleshores el ferrer se’n va anar fins a les portes del Cel i va demanar per entrar. Però Sant Pere, quan el va reconèixer, li va dir:
  —Va estar en la teva mà demanar la Glòria, i tu vas preferir tot un munt de bestieses. I, a més, vas pactar amb el Diable. No et puc pas deixar entrar al Cel.
  En Pobresa se’n va haver de tornar a la Terra per on, segons la tradició, segueix voltant encara, passant un dia aquí, un altre allà, una mica a casa de tothom.
  Es per això que es diu que ni al Cel ni a l’Infern no hi ha mai pobresa.

ACABA D'ARRIBAR A LES LLIBRERIES !!!!


dissabte, 13 de febrer del 2016

CATALUNYA, PAÍS DE BRUIXES

  Des de Ceret, al nord, fins a Tortosa, a l’extrem sud del mapa, i des de Begur, a l’est, fins a Tamarit de Llitera, a l’oest. Catalunya és terra de bruixes. De cap a cap.
  De bruixes serventes del Diable, és clar!
 Aquesta realitat és confirmada per la gran quantitat de toponímics que incorporen la paraula bruixa al nostre país. Alguns amb un toc de romanticisme, com el Salt de les bruixes (Barcelona), el Colomar de la bruixa (Alins de Vallferrera), l’Espluga de la bruixa (Ossera) o el Balcó de les bruixes, al Congost de Collegats. D’altres es refereixen a indrets urbans. Tenim carrers i carrerons de les bruixes a Barcelona, Olot, Cervera i Terrassa, on també hi tenen una plaça. I camins i carreteres a Altafulla i al Pla de la Calma del Montseny. Les fetilleres tenen cases o fins i tot torres, com la de Torroella de Montgrí, castellots, com el de Beuda, i eres, com les de Vallbona de les Monges i Viu de Llevata. Trobem fonts de bruixes a Barcelona, Peranera, Gòsol i Erill-castell. Gorgs a Sant Esteve de Llèmena i a Pau. I també torrents, sots i clots, com el de La Miana, o el Forat de la Bruixa Grossa, a Collegats. Pedres i rocs a Vinebre, a Gòsol i a Àreu. Serrats i puigs a Hostalets de Balenyà i a Talaixà. I un munt de plans a Besalú, Gualba, Sant Quirze Safaja, Surri i Terrassa. I fins i tot un pont a Corbera, al Rosselló, on es reunien de nits les bruixes rosselloneses i transformaven en gats negres tots els qui les venien a amoïnar.

  I ho certifica, també, un munt de refranys populars ben significatius. 

  • ALTAFULLA (Tarragonès). Amb dos indrets ben suggerents, el Camí de les bruixes (carreró del Forn) i la Casa de les bruixetes, es diu que totes les dones que hi neixen ho són. Celebraven els seus aquelarres a la Serra dels Munts, al costat de les restes arqueològiques d’origen romà.
  • ARBÚCIES i SANT HILARI SACALM (La Selva). Ja ho deixen ben clar els refranys: «A Arbúcies, les dones són bruixes», «De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes». Es reunien al castell de Montsoriu, on hi ha la Seia (cadira) de la Bruixa.
  • CENTELLES (Osona). «De Centelles, bruixes totes elles». Es reunien sota els Cingles de Bertí.
    Cau de bruixes a Centelles.
    Foto: Adrià Costa Rifà
  • CERVERA (Segarra). Una de les capitals de la bruixeria catalana. El seu Carreró de les bruixes, i les seves festes anuals, l’Aquelarre i el Cau de les Bruixes, ho posen de manifest.
  • GIRONELLA i OLVAN (Berguedà). «A Olvan les bruixes hi van, i a Gironella s’hi estan». Va ser a Olvan que una partida carlista va cremar a la foguera, durant la carlinada, la bruixa local.
  • LLERS, VENTALLÓ i CADAQUÉS (Empordà). «Llers, terra de bruixes escanyamarits», «A Llers i Ventalló totes són bruixes», «De bruixes a Llers i a Cadaqués, i de pa a Cervià, n'hi ha més que en tot l’Empordà». Les bruixes empordaneses celebraven els seus aquelarres a la muntanya de Verdera i al Puigventós o bé als caps de Creus i de Norfeu, i fins i tot pels volts de Sant Pere de Roda. Famoses per haver intentat enderrocar el campanar de Figueres, el poeta Carles Fages de Climent els va dedicar un llibre il·lustrat per Salvador Dalí.
  • LLUÇÀ, PRATS DE LLUÇANÈS i SANT FELIU SASSERRA (Bages). La majoria de pobles del Lluçanès van patir importants persecucions i processos durant la Cacera de bruixes. Es reunien al serrat de Comes de Bernat, a la Font de la bruixa, a la Bauma de les bruixes (La Quintana d’Oristà) i al Clot de l’infern. Moltes van ser penjades al Serrat de les forques, prop de Sant Feliu.
  • EL MALLOL i SANT PRIVAT D’EN BAS (Garrotxa). «Al Mallol, de bruixes n’hi ha un vol, i a Sant Privat, de bruixes n’hi ha un grapat». Les fetilleres de la Vall d’en Bas es trobaven, segons la llegenda, al castell del Mallol, on hi residia la seva reina.
  • MIRAVET (Ribera d’Ebre). «Gent de Móra, gent traïdora. Aviseu els de Falset, que les bruixes es barallen al castell de Miravet.»
  • MONTESQUIU (Osona). «A Montesquiu, les bruixes hi fan el niu».
  • EL PERELLÓ (Baix Ebre). «Als de Perelló, les bruixes els fan por».
  • SOLIVELLA (Conca de Barberà). Segons el Romancer català de Manuel Milà i Fontanals: «A Sarral són tots jueus, aquella gent tan malvada; a Solivella, les bruixes, d'on surten les pedregades». Era en aquesta població que es reunien totes les bruixes del Camp de Tarragona per fer els seus ajunts.
  • SON (Pallars Sobirà). «A Son, són les bruixes dones, a Son, les bruixes dones són». Les dones i els homes, perquè un dels més famosos bruixots de Catalunya, el Ton dels Masovers, era de Son. Els llocs més típics de reunió de les bruixes pallareses eren el Forat de Baladredo, a la Coma de Burg i la Vall de Cardós.
  • TOÈS I ENTREVALLS (Conflent). Les bruixes de la contrada no solament són famoses pels seus aquelarres a la Coma de l’Infern i a l’estany de Carançà, sinó perquè les anomena Àngel Guimerà en el seu Terra baixa.
  • VALLGORGUINA (Vallès Oriental). Una altra de les capitals de la bruixeria catalana, n’hem parlant a bastament al llarg d’aquest bloc.
  • VILANOVA DE MEIÀ, BALAGUER i CAMARASA (Noguera). «A Vilanova de Meià, de bruixes prou n'hi ha; però, carrer per carrer, més n'hi ha a Balaguer; i casa per casa, més n'hi ha a Camarasa.» 

Qui en acabar aquest post hagi trobat a faltar indrets tan significatius de la cultura bruixesca com ara el Montseny, Molins de Rei, Terrassa, Viladrau o tants d’altres, que no pateixi: no me’ls he oblidat, se’ls trobarà tard o d’hora en altres entrades!

I per acabar, un detall curiós: a Catalunya, una de les formes habituals d’anomenar les Males bruixes era Bones Dones.


Diu el poema...

La nit de sant Joan de focs és enjoiada;
dalt del Montseny, les bruixes surten de llurs cataus,
mosseguen les flors tendres, esveren l'ocellada
i espanten les masies amb un soroll de claus.

Esgarrien les cries dels llops i la Ilocada;
torben amb crits feréstecs la pau de les afraus;
entren a dins les cambres, on hi ha una enamorada,
i les ruixen de somnis de reis i de palaus.

La nit de sant Joan és un desmai d'estrelles.
Les bruixes del Montseny s'ajunten a parelles
i, ja cansades, tornen a llurs amagatalls.

Esberla la serena l'or d'una clariana:
els galls canten el dia, repica una campana;
és perfumada d'alba la Creu de Matagalls.

(Nit de Bruixes: Felip Graugés i Camprodon)

dilluns, 1 de febrer del 2016

LES BRUIXES ES PENTINEN...

   Parlem de la bruixa, la sequaç, l’aliada, la serventa del Diable entre els humans.
   Que, per descomptat, és una dona.
   Durant aproximadament tres segles, fins que el concili de Nicea va decidir que sí, la religió cristiana estava convençuda que les dones no tenien ànima com els homes, perquè a les escriptures no s’especificava que Jahvè li hagués insuflat. I perquè, com deia el Malleus Maleficarum, martell de les bruixes, provenia d’una costella, una peça corba, sense rectitud. I perquè va ser la culpable del Pecat Original. Al segle III, Tertul·lià, un dels Pares de l’Església cristiana, després d’indicar a la dona que hauria d’anar sempre de dol, coberta de parracs, i fent penitència, li etziba: «Dona, tu ets la porta del Diable».
  Per als teòlegs de l’Edat Mitjana, les dones eren cobdicioses, mentideres, arrogants, hipòcrites, peresoses, immorals, impúdiques, pèrfides, cruels... llobes, lleones de Satan, feres de la luxúria, metzines pels creients, sangoneres, vampires... Bruixes. Segons això, les dones pequen més que els homes. Això explicaria, probablement, que la població reclusa femenina sigui, i hagi estat sempre... cent vegades inferior a la masculina!

  Uns quants segles més tard, fray Martín de Castañega argumenta els motius de la supremacia femenina en la professió bruixesca: com que són més dèbils, demanen el favor del Diable, que les pot enganyar més fàcilment, i també són més curioses de saber i escodrinyar les coses ocultes i més xerraires, més iracundes i més venjatives. Curiosament, el bon frare no esmenta el principal argument utilitzat pels misògins: el sexe. Pels autors del Malleus Maleficarum, les passions carnals són insaciables en les dones (es veu que molt al contrari que en els homes!), i per tal de satisfer-les es lliuren a Satanàs. La conclusió final d’aquesta teoria no té preu: «Beneït sigui l’Altíssim, que fins al present ha preservat el sexe masculí d’un delicte tan gran: perquè Ell es va mostrar disposat a néixer i patir per nosaltres, i per tant va concedir aquest privilegi als mascles.»

  En resum: el pecat és intrínsec a la naturalesa femenina, mentre que als pobres mascles, el pecat els arriba per mitjà de la temptació externa... de la dona. La bruixeria, amb els seus aquelarres-orgies entre dones i mascles cabrons, era la màxima exaltació d’aquesta creença.
  Però, aleshores, ¿totes les bruixes eren adeptes d’aquesta secta satànica que ha creuat tants segles de la història de la humanitat?
   De fet, no.
   Buscant la manera de descriure el personatge de la bruixa, l’he dividit en tres tipus que, tot i tenir punts en comú, tenen també trets diferenciadors.

  LA CURANDERA. Antigament, a les dones que es qualificava de bruixes se’ls podrien haver aplicat també altres adjectius: curanderes, remeieres, llevadores. Eren mestresses que coneixien els secrets de la natura i el que se’n podia obtenir per mitjà de coccions, tisanes, barreges, ungüents i potingues diverses. Sense que això vulgui dir que fossin sempre benèfiques: la seva ciència tant feia per curar malalties i elaborar filtres amorosos com per practicar avortaments, refer virginitats, emmetzinar indesitjables... Però per al bé o per al mal, la saviesa de la fetillera era humana, natural, i s’hi acudia per demanar-li ajut.
  Va arribar un moment, però, que feia nosa. Perquè en els móns masculins, les dones sempre han acabat fent nosa. Els metges oficials no van dubtar gens en aliar-se contra elles: les fetilleres van començar a aparèixer com a mestresses d’una saviesa malèfica, extrahumana, transmesa pel Príncep del Mal.
  Tot plegat era una bona manera d’eliminar la competència i modificar la cultura sanitària, basada des de segles en pràctiques científico-màgiques populars. Hi ha intervencions en judicis contra bruixes, per part de la professió mèdica, que resulten veritablement cíniques, fanàtiques, sectàries... diabòliques.
  Les més malparades van ser les parteres que, segons el Malleus, superen en malignitat totes les altres bruixes. Moltes d’elles van acabar a la foguera pel sol fet de ser-ho. Es detecta en la declaració d’un testimoni en el procés contra la bruixa Àngela Vilafreser, segons la qual ella hauria mort el seu fill acabat de néixer persignant-lo amb estranyes paraules i conjurs. I això va ocasionar, és clar (és clar!) que el rector de la parròquia no volgués enterrar la criatura en terra sagrada, malgrat que la fetillera exercia la seva professió barrejant-la amb pràctiques cristianes, com oracions i persignacions.
          

Fira de bruixes a Sant Feliu Sasserra.
Foto: Jordi Preñanosa
  LA DIABÒLICA. La transformació de la curandera, la metgessa primitiva, en la bruixa diabòlica va començar amb una declaració contundent per part de l’Església: tot allò que es faci en disconformitat amb la disciplina eclesiàstica és diabòlic; especialment quan, per superar dificultats o malalties, en lloc de demanar ajut als seus ministres es recorri a mags, endevins o curanderes. Perquè segons el Malleus, quan les bruixes proporcionaven remeis, sempre ho feien a canvi que el beneficiat dugués a terme algun acte en favor del seu amo, el Diable. L’exemple que posa és d’allò més poca-solta: quan el capellà donés la benedicció, durant la missa, els qui havien rebut el favor de la fetillera havien d’escopir a terra o, fent rima amb el «Dominus vobiscum», mormolar «Passa’m la llengua pel cul».
  El següent pas va consistir en canviar el sistema de relació jeràrquica establert entre el Diable i la fetillera. Si fins aleshores s’havia considerat que la fetillera exercia una actitud de domini sobre el Maligne («La dona és la mestressa del Diable», diu un refrany), utilitzant la forma imperativa («jo t’ordeno!») per aconseguir que ell li concedís poders màgics, ara els papers s’invertien, i la bruixa passava a utilitzar fórmules que implicaven adoració («jo et prego»), la qual cosa la convertia en un element submís, en una esclava de Satan («La dona és l’arma del Diable»). Ara era ell, el qui manava, i ella la que obeïa. I això constituïa, clarament, heretgia.

  LA RONDALLÍSTICA. D’igual manera que va passar amb el Diable, el poble no va trigar en folkloritzar les malèvoles bruixes, convertint-les en personatges de cançó, de festa, de rondalla. Encara avui, en una popular sèrie de dibuixos animats catalana, la Bruixa Avorrida és la indiscutible protagonista de les històries.
  L’estereotip de la bruixa de rondalla ens resulta força familiar.
  La bruixa és una dona d’aspecte misteriós que defuig del tracte amb la gent. És pobre, sovint una captaire, i sol viure en casalots mig enrunats, en el bosc, o en coves, plens de estranys recipients, animals dissecats, amulets d’aspecte esgarrifós.
  La bruixa sol ser vella, bruta, repugnant; amb el cos estrafet i sec. De vegades és geperuda i té les mans llargues i primes, en forma d’urpes.
  La bruixa va sempre mal vestida, esparracada i amb les sabates a retaló.
  La bruixa és lletja, té la pell arrugada, amb berrugues i golls i pèls a la cara. Té els llavis prims i descolorits, el nas molt gros i en forma de ganxo, la barbeta prominent, els ulls petits, enfonsats i sanguinolents, de mirada sinistre.
  La bruixa té els cabells blancs, escassos i escabellats. I porta un barret negre i punxegut. Vola dalt d’una escombra, es fa acompanyar per un gat, i sovint es transforma en un ocellot o en un animal del bosc.
  La bruixa rondallística coneix la màgia negra i la blanca, i de vegades, però no sempre, se l’associa amb el Senyor del Mal.
  En un curiós viatge d’anada i tornada, el personatge de conte es va reintegrar a la societat, especialment a la rural. La gent dels pobles —de tots els pobles de Catalunya— va passar a identificar-la amb alguna veïna, alguna pobre dona neuròtica i solitària que es va convertir en la bruixa oficial de la contrada. Tothom la coneixia, tothom la mirava amb respecte i recel i procurava defugir el seu contacte. Al seu voltant es bastien les més fantasioses llegendes i, encara avui, se li atribueixen tota mena de malifetes d’allò més supersticioses. Perquè, com diuen els gallecs, «d’haver-n’hi, n’hi ha».

  Segons les tradicions catalanes, es pot esdevenir bruixa de diverses maneres. La més simple és per herència. És a dir, es pot ser bruixa pel sol fet d’haver nascut en un determinat poble, com Altafulla, Arbúcies, Llers, Molins de Rei, Son, Vimbodí o Andorra la Vella, entre d’altres. La bruixeria passa de mares a filles. Això va portar el jesuïta Martín del Río a proposar que, juntament amb les bruixes, fossin cremats a la foguera els seus fills i filles, per estalviar-los les penes de l’Infern el dia de demà.

  Si no es té la possibilitat d’heretar les males arts, sempre es poden aconseguir fent un pacte amb Satanàs. Les fórmules per invocar-lo i demanar-li el do són diverses. Les empordaneses van de nit al Cap Norfeu, es despullen i es refreguen pels megàlits coneguts amb el nom de Fadrins Encantats tot cridant el nom del Diable. Les de Sant Pol de Mar, també en pilotes, invoquen el Dimoni de la Mar, tirant tres pedres a l’aigua. Les de Sant Esteve d’En Bas van a mitjanit als Quatre Camins i allà els surt una gallina o un gos que les condueix fins al lloc del pacte, mentre elles van murmurant «Vull ser bruixa! Vull ser bruixa!». La manera més habitual d’iniciar-se consisteix en ser presentada al Rei de l’Infern per un conegut que ja pertanyi a la professió. En molts indrets de Catalunya, s’explica la història d’algú que es fa acompanyar a una cova secreta per tal de signar el contracte pertinent. En la majoria dels casos, però, el sol·licitant, espantat per l’ambientació i la presència demoníaca, sol trencar l’encís en pronunciar el nom de Déu o el de la Verge.

  La tercera fórmula per esdevenir bruixa és per cessió de poders. La fetillera pot transmetre’ls a qualsevol persona senzillament fent-li present d’un objecte, que sol estar farcit de força malèfica. Es té la idea que, per tal que el nombre de bruixes no disminueixi mai, el Diable exigeix a les que estan a punt de morir que es busquin una substituta. També pot donar-se el cas que el poder sigui manllevat, com creuen a Reus: una persona es converteix en bruixa o bruixot si es posa una camisa d’algú que ho sigui, i com més bruta millor. En canvi, a Barcelona, que sempre han estat molt del morro fi, els nois i les noies que volien iniciar-se anaven a classe. Al carrer Neu de Sant Cugat hi havia una escola regentada per La Seca, de qui es deia que era la reina de les bruixes barcelonines, i el curset costava entre tres i cinc unces d’or.

"La bruixa". Gravat de Hans Thoma. 1870.

Diuen les cròniques...

  La Història recorda, per tot el Lluçanès, la bruixa Àngela Vilafreser, àlias La Vigatana, originària de Santa Maria de Lluçà, que va ser sentenciada el 22 de maig de 1619 a morir a la forca. Els càrrecs eren que, amb connivència amb un matrimoni anomenat Palau, La Vigatana havia assassinat la mestressa i la filla d’una casa de Biure, i havien robat una ovella (que es van endur enfilada damunt del seu dimoni familiar) de la Casa Vilalta de Santa Maria de Merlès.
  Segons les declaracions de la pròpia encausada, va ser l’esmentat matrimoni el qui la va iniciar en el culte al Diable: «I jo aleshores li prometí que jo el prenia a ell per senyor, i li doní la mà esquerra, que dit dimoni me la demanà, i el dimoni me donà la seva i així ens donàrem las mans. I el dit Palau aparegué amb una candela encesa a les mans, que jo no sé on la va encendre. I dit dimoni, en la forma ja dita, es girà d’esquena envers nosaltres, i en Palau, amb la candela a la mà, l’anà a adorar en el ces [cul] i donà la candela a Eulàlia Palau, muller seva; i Eulàlia anà a besar el ces a dit dimoni i em donà la candela a mi, i jo aní després d’ells també a besar el ces a dit dimoni amb la candela a les mans. I feta aquesta adoració, el dimoni tingué tractes carnals per la part de darrera amb dit Palau, i després les tingué amb Eulàlia, sa muller, per la part de darrera, i després amb mi tingué el dimoni, en la forma ja dita, tractes carnals per la part de darrera, ajaguent-me jo per terra boca per avall.»